“La Resiliència: Educar en la possibilitat, no en la impossibilitat”

La resiliència és la capacitat de refer-se després de viure una experiència emocional negativa. Dues persones poden haver patit la mateixa situació (pèrdua familiar, assetjament, abús, malaltia, …) però a una li pot afectar emocionalment en totes les àrees de la seva vida i perdurar molt en el temps, mentre que l’altre, malgrat el patiment normatiu inicial, no presentar tantes seqüeles i anar construint la seva vida de nou amb més facilitat. Aquesta diferència entre les dues persones és deguda a la capacitat de resiliència. I pensareu, la resiliència és genètica? és ambiental? s’entrena? No. La resiliència també es pot educar.

Exposem un exemple. “L’autobús m’ha tancat les portes a la cara i no m’ha esperat”. En aquesta frase ja donem per fet que el conductor de l’autobús té l’obligació d’esperar-se i jo en sóc la víctima. També puc anar més enllà i generalitzar dient que “els conductors d’autobusos no tenen consideració”. Al fet d’atribuir la causa, i per tant, la responsabilitat d’una situació a una persona o fet extern se’n diu locus de control extern. En canvi, si jo penso que per evitar aquesta situació “hauria d’haver sortit de casa més aviat” estic posant èmfasi en que jo tinc una part de responsabilitat en la situació negativa (locus de control intern).

Hi ha persones que tenen més tendència a presentar un locus de control extern, fet que fa que, per una banda, sempre donem la culpa als altres no essent conscients de que nosaltres tenim part de responsabilitat o no volen assumir-la (és més senzill, ràpid i fàcil mirar cap a un altre banda), però a la llarga, el fet de donar la causa de les situacions desagradables a persones o fets externs provoca desesperança i impotència, ja que si jo penso que la culpa és de la resta i jo no hi tinc res a veure, no podré fer res per canviar les coses, només esperar a la sort.

En canvi, les persones que tenen tendència a l’atribució de causes interna, intenten canviar les circumstàncies des de dintre, pensant que sempre poden intentar fer algun moviment en la seva rutina o en les seves vides per millorar la situació. Val a dir que, en excés tot és dolent, i les persones que sempre atribueixen les causes a la pròpia persona, poden caure en el risc de burnout, sentiment de culpa i depressió.

En qualsevol cas, el missatge o posició a donar és que, si els nostres fills ens escolten sempre donant la culpa dels fets als altres (l’altre progenitor, l’escola, mestres, monitors, etc) estaran educant en la no responsabilitat o no possibilitat de canvi des de la pròpia persona. En canvi, si els nostres fills viuen dia a dia com nosaltres intentem trobar solucions als nostres problemes en comptes de resignar-nos o lamentar-nos, aprendran que sempre hi ha opcions que pensar, decisions que prendre o CAMINS per encetar.

Per altre banda, vivim amb la por de que els nostres fills no visquin situacions negatives, no ens vegin patir mai, no sàpiguen que estem tristos, preocupats o enfadats. Mai podrem evitar que els nostres fills experimentin el dolor, però si ensenyar-los a refer-se’n. Si pensen que les persones del voltant (pares) viuen una vida sense dificultats, a la mínima dificultat que experimentin se sentiran confosos, tindran por i se sentiran “desafortunats”, en canvi si conceben les dificultats com una realitat, estaran més preparats per enfrontar-s’hi amb seguretat i adaptar-se als canvis que van sorgint de manera espontània.

Andrea García Cabrera

Imatge: <a href=’http://www.freepik.es/foto-gratis/nina-pequena-sujetando-una-flor-amarilla_919836.htm’>Designed by Freepik</a>